Dilluns

És una bogeria. Escriure és una enorme bogeria. No sabia com posar-me al tema, i per això estic ara parlant sobre com parlar. Tot va començar amb tres llibres: El Principito, La Náusea y La Metamorfosis. Em van despertar, vaig passar a odiar l’institut, la vida tal i com està montada i clar, això és una merda quan tens 17 anys. Supose que ho és en qualsevol moment. O tornes a caure en l’ordre i cremes les idees o cremes l’ordre i caus en les teues idees. Jo mai he entés de termes mitjans, encara que després en la pràctica ningú es salva de tindre contradiccions. I això també és una bogeria.

Però al final acabes amant la bogeria. La convertixes en la teua colega per a tot. Probablement això ajude a la soledat. Tampoc sé si contar molt més ara, que és el primer que escric ací i es farà pesat. Jack Kerouac fou el pas posterior a tot açò ja en 1r de carrera, i des d’ahi no he parat. En el camino, Los Vagabundos del Dharma i tot el que va precedir i derivar . De fet a Kerouac vaig arribar per Jim Morrison. I això em dóna sempre unes ganes increïbles d’escoltar a The Doors. Se m’acumulen els pensaments però hui no els toca. Hui toca música. Riders on the Storm.

Imatge

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s