El diari de la vesprada

Imatge

Abans, fa temps, no podria dir quan concretament perquè no ho vaig viure, el diari tenia dos edicions. Una de bon matí, i altra de vesprada. Jo m’he pres esta nota com això, com el diari de la vesprada. És tot com un joc. Ara els periòdics van a tota pastilla, al minut, o al segon. Però som fortes les persones, ens adaptem a tot. Sols així m’explique que el treball assalariat encara siga legal.

Hi ha un cantant de blues antic, li diuen Leadbelly. Li deien, està mort. Té uns temassos increïbles. Good Morning Blues, perfecta banda sonora per al seu propòsit. Tombarem a Hitler (Hitler Song). Apareix també per paregut el crack, Woody Guthrie. This land was made for you and me. Hi ha un home que deia això d’altra manera a València fa uns dies. La tierra es un bien de la naturaleza, o de Dios para los creyentes. Sea como sea, no es de nadie, y si es de alguien es porque se la apropió (la va robar). Per tant no la pot controlar ningú. Fàcil. Diego Cañamero és un senyor. Ara es pot furtar a Mercadona, que ve l’hivern i tot cap millor a la roba. Damunt una part del preu és per previsió de furts, i Juan Roig és un cabró. Si no pegueu-li una miraeta a la Reforma Laboral explotadora dels fatxes del PP. Juan Roig deia que calia ser més durs.

Sempre arriba un punt escrivint on se t’acumulen les idees i pareix que tens massa poc espai, o que va a explotar-te alguna merda dins del cos. No mola i mola molt. El Novembre que pareix Setembre col·labora a la desestabilització de quasi tot. Estem en crisi, però sobrevivim com podem, i cada dia és un repte. Però no sols per la pasta, és que la pasta és un efecte (m’ho pregunte). I aplega un punt on malgrat tot sent que la vida és massa potent per a perdre-se-la. L’autodestrucció també és viure. També pense en els acordions. Són com un amant romàntic, com un animal exòtic. Per a un ratet o moment puntual estan bé, però si parlem de seguida ja han de passar a acompanyament o melodia puntual. No estic gens d’acord amb eixa percepció que se li atorga, però el públic vol pop, disfressat però pop.

Però en el fons no hem de buscar res, sols escoltar i deixar-se portar. És prou xungo, però paga la pena.

P.D.: Dedicat a Carlos Palomino.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s