Revelacions (visca Rimbaud!)

Fa molt que només escric cançons i pseudo-reflexions, i encara no he fet un poema en l’any nou. Sempre que pense en la poesia pense en Arthur Rimbaud. No sols com a poeta, també com a personatge. Un tipo que als 21 anys va escriure el seu últim poema i després se pirà a Àfrica i es posà a traficar armes pa després morir d’un càncer de tant de caminar (açò és una llicència poètica) amb 30 i pico tacos. I el que escrivia joder, era per a volar. ÉS PER A PUJAR A LA LLUNA I NO TORNAR. Jo al principi no entenia res, i crec que tampoc entenc massa ara però tampoc és necessari, són imatges.

Yo soy el santo, orando en la terraza, – como los animales pacíficos pacen hasta el mar de Palestina.
Yo soy el sabio en el sillón umbrío. Las ramas y la lluvia se arrojan contra el ventanal de la biblioteca.
Yo soy el peatón del camino real entre los bosques enanos; el murmullo de las esclusas cubre mis pasos. Veo largo rato la melancólica lejía dorada del poniente.
Con gusto sería el niño abandonado en la escollera que partió hacia alta mar, el pajecillo que sigue la alameda cuya frente toca el cielo.
Los senderos son ásperos. Los montículos se cubren de retamas. El aire está inmóvil. ¡Qué lejos están los pájaros y las fuentes! Esto sólo puede ser el fin del mundo, que avanza.

Quan deixes de pensar i voles sense prejudicis pots llegir coses així i ja està, no cal res. Sóc el savi, sóc el peató. Sóc el caminant etern buscant el meu cor indomable esclau d’un verí que no puc abandonar. Rimbaud em transforma. Totxs som una continuació d’ell, que ho era dels seus avantpassats. Ell mateix ho deia.

Un poeta fa d’ell mateix un visionari a través d’una llarga, immensa, i sistematitzada desorganització de tots els sentits. Totes les formes d’amor, de patiment, de bogeria; es busca a ell mateix, exhaureix amb ell mateix tots els verís, i preserva les seues essències. Indescriptible torment, on necessitarà la fe més gran, una força sobrehumana, on es convertirà en tots els homes: el gran invàlid, el gran criminal, el gran afligit, desventurat, execrable, maleït–i el Científic Suprem! Abasta allò desconegut! Perquè ha conreat la seua ànima, ara ja rica, més que qualsevol altra! Abasta allò desconegut, i, si dement, ell finalment per la comprensió de les seues visions, almenys les haurà vistes! Aleshores que més dóna si es destrueix en el seu extasiat vol a través de coses insòlites, innombrables: altres treballadors vindran; començaran als horitzons on el primer ha caigut!

Sistematitzada desorganització. Arthur Rimbaud. Ell, Allen Ginsberg, reforcen vore el món des del cristall de la poesia. Mentre la maquinària avança fent tremolar el territori, colpegem la vida transgredint la norma. Per a Rimbaud eren il·luminacions, per a nosaltres revelacions. Continuem el goig!

Image

Rimbaud en 1872

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s