No llancem la vida al fem

Quina greu confusió. Quants noms hem idealitzat? Ens han presentat múltiples personatges llevant-los la part residual que conté tot acte vital. L’amor com un camí dolç i sempre agradable. La naturalesa com un ens protector i bondadós amb tot el que la rodeja. El passat com un temps a enyorar. El futur com un moment a desitjar. Els poetes? Eixos són uns vividors! La música? Cosa de hippies!

Es crea una doble mentalitat arrel d’esta manera de falsejar la realitat. Una d’idealització, de vore tan sols la part bonica de les coses. I sí, açò té delicte. Jo estime la meua parella, la meua germana, mon pare i les meues amistats, i ellxs a mi, amb virtuts i defectes. Perquè la mateixa impulsivitat que hui et fa ser inconscient demà et farà ser espontani i imprevisible. La mateixa constància que hui t’altera perquè no has pogut fer allò que pensaves demà et farà poder complir tot el que t’has proposat. Per això mostrar qualsevol cosa de manera molt parcial és una injustícia que s’hauria de denunciar als carrers i les places, perquè després apareixeran frustracions quan les persones que ens envolten tinguen una cosa tan normal com són les contradiccions i els defectes. Tot amb molt d’equilibri.

Esta mentalitat és doble perquè també observem que ah! què bonic és idealitzar al poeta, al músic de carrer o a la dona lluitadora! Però després al dia a dia són molt poques les ànimes que INTENTEN semblar-se a allò que admiren. Potser en el fons sí que saben que no tot són flors a la primavera, i eixa idealització és una desconnexió diària o setmanal en una vida de merda, on la rutina i treballar sense saber massa bé perquè ho fan acabaria destruint-lxs per dins si no escaparen de tant en tant. Jo admire al poeta, a la dona treballadora i a qualsevol persona suficientment boja per seguir els seus desitjos i no autocompadir-se constantment per no haver fet allò que volia. Sempre tindrem alguna cosa a perdre, però que esta no siga la il·lusió per convertir-nos en allò que més ens ompli.

Caminem cap a conductes insanes per a la nostra ment, que és tan important com el nostre cos. I tindre un cos en forma amb una ment adormida és llançar la vida al fem. No deixem que siga així.

Imatge

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s