La fera salvatge (Text i poema contra la comoditat)

És la puta més temptativa de totes, la que pareix que et vaja a donar un abraç per a finalment agafar-te les mans i nugar-te-les mentre seus plàcidament a un sofà. Beneïda comoditat. Maleïda comoditat. Germana de l’estabilitat. Com més ens acostumem a elles més les necessitarem, i semblaran companyes amables, però en el fons són cadenes i somnífers. La ment, com el cos, necessita el repte, superar obstacles per sentir que la sang corre per les venes. Si no es farà molla, feble i estàtica; avorrida i previsible, incapaç d’improvisar. La màxima mil vegades repetida, sempre la mantindré: LA VIDA ES GUERRA CONTINUA, NADIE TIENE DERECHO A SER UN OBJETOR DE CONCIENCIA. (Justament a l’únic que no l’aplicaria és al fet de ser militar, inversament proporcional a ser intel·ligent)

La fera ressuscita quan es veu en perill

busca refugi on descansar i dormir

però sap que al matí següent haurà de moure

que ni el roure més alt ni la cova més fosca

l’ocultaran de les bèsties més salvatges

front a les que traurà el seu coratge

en un peregrinatge constant cap a la salvació

del cos

de l’ànima

que com la fulla de l’arbre

hauran de caure pel seu propi pes

 

S’enfrontarà al vent i al foc

al dolor i a les pors

i clamarà amb un udol

el seu lloc a l’amagatall més fosc

per contar-nos amb la seua mirada

que ha sobreviscut un dia més

Imatge

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s