Tot es tambaleja, però no passa res.

Tossir, Russian Red i molta faena que fer amb els nostres cors. Sentir-nos desconeguts aviva la flama d’una batalla que tot i semblar perduda de vegades no és més que un pas de gegant en esta puça de món, que se’ns queda xicotet per als que volem la lluna. Ella canta millor i la miren amb desig. Jo sols sóc una ànima persistent en fer bé allò per al que no tinc un talent innat. Dubte i vull abandonar, però realment crec en el treball com la millor manera d’aplegar a la lluna. No sóc un negre però estime el blues, no tinc veu d’àngel però intente aconseguir la millor melodia possible per a que els cors que em rodegen durant un moment puguen flipar i sentir-se especials. No he acabat cap carrera, odie les universitats i els instituts, tinc la costum dement de fugir de la seguretat i la certesa quan ja les tinc, admire els rodamons però mai he viscut fora de Gandia, exceptuant alguna experiència a València i poc més. De vegades voldria que algú m’il·luminara si il·luminar fóra possible, si quelcom semblant a un déu existira. Però em vaig cansar molt jove de pregar, pràcticament des de que tinc un poc de consciència. Em sent connectat simbòlicament a milers d’elements, animals, persones i personatges. Eixe és el foc que manté la flama de l’amor per la vida. Voldria cridar açò alguna vegada, i imaginar-ho ja m’emociona. Sona Prison Song, de Graham Nash. Podria guardar idees del que acabe d’escriure per unir-ho a altres i formar amb això una novel·la o el que siga, però no puc evitar publicar-ho tal qual. Maleït internet. With all your power!

No tot acaba encara. L’oceà creix i envaix el món, i tot el que coneguem es convertix en un record passat perdut i vençut, no servix de res, hem de començar absolutament de nou, sense massa mitjans. NO hi ha resposta, no hi ha tabús, i el llop renaix com feia temps que no gosava fer, amb experiència i les dents esmolades. Llop de Jack London, de Herman Hesse, de Liuard, que vol continuar la saga sense comparar-se als grans autors, que malgrat ser grans eren persones amb tot el que això implica. Somnis de mitjanit que apareixen de vesprada, de matí i a l’hora de dinar; hores fotudes per a guardar l’estabilitat. Però l’equilibri no es tracta d’això, es tracta de tornar-se boig quan siga necessari i no fer-ho quan no ho siga. Dos veus en harmonia, i si són tres ja és el cel (això és el que sona aprop de mi). Moviment constant, un desig i una condemna unides per sempre, perquè he decidit viure la vida així. I per fi, reapareixes tu, a la que recorde cada dia. Ja no hi ets, però vius dins nostre. Sense tu tot és més difícil, però hem de ser valents. Ningú ens estimarà més que tu. I nosaltres no estimarem a ningú tant com a tu.

Imatge

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s