Germans de la foguera – Introducció

Tots ens posem melancòlics quan plou. És inevitable. Neteja el carrer, refresca la ment i fa que la terra torne a estar viva. Jo recorde moltes nits per la pluja. Nits en les que ens hem deixat portar per l’alcohol i les ganes d’oblidar-nos de tot, en les que ens abracem amb persones que sols veiem els caps de setmana. Eixes nits en les que no recordem res fins que comença a ploure, i aleshores ens ve al cap la imatge d’una amiga es reia, un amic que ballava content, mentre la majoria tractàvem de no banyar-nos massa i la pluja seguia caiguent, cada vegada més forta. De vegades aprofitàvem si coincidia amb una hora bona, sobre les quatre del matí, per fugar-nos amb les nostres amants nocturnes. Aplegàvem a un pis de la platja amb més ganes de menjar que de follar, i en eixe ordre ho féiem. Però això era prou inusual, ja que ací plou quan menys t’ho esperes. I plou molt, d’una manera exagerada. Però ja dic, unes poques vegades a l’any. Hui és un dia d’eixos, però esta vegada he decidit contar el que he viscut fins ara. Podria quedar-me mirant la pluja, podria no dir res o inclús podria parlar sols del que em provoca tot açò. Però no és el cas. De fet vos parlaré poc de la pluja.

Del que realment vos vull parlar és de la lluna, o millor dit, de la nit. Del dia també, però sols quan este continue una història de la nit. O a l’inrevés. Què collons! Vos vull contar una història que passa de dia i de nit, amb sol i pluja i algunes coses més.

Jo era una persona molt solitària quan tenia desset anys, inclús quan estava rodejat de gent. Una vegada mentre veia a uns amics jugar a la Play (Station) em trobava tan absort que un d’ells se m’apropà amb cara de preocupat i em preguntà si fumava porros. Jo li vaig dir que no ja que en eixa època ni els havia provat; curiosament ell era el que havia comboiat a tots els meus amics a liar-se canuts uns mesos abans.

M’agradava caminar sol pel carrer, i sempre em pegava per anar cap a les afores i acabava assegut a vora mar o observant la ciutat des d’una muntanya propera. Mirava cap a baix i pensava “Com poden dir-li ciutat a Gandia? Si es veu tota a primera vista!” i coses així. Respirava l’aire fresc de la mar en tardor, quan la platja està buida i pareix que siga tota teua. En eixa època no tenia ni idea de tot el que viuria un any després a la mateixa platja. La que m’ho ha donat tot i m’ha fet com sóc. Però jo parle de la que és en tardor, hivern i primavera, quan no la inunden turistes i oportunistes. El nostre xicotet oasi emmig del caos existencial en el que vivim, sense cap tipus de futur en ment, abocats a una societat sense ànima ni anhels de millora. Eixe va ser el nostre últim refugi abans de marxar al món que a poc a poc es podrix hui en dia. D’això tracta esta història.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s