El carrer és casa nostra

Observant els nous temps que clarament han arribat. Falta vore qui guanyarà l’hegemonia. Hi ha un fil molt prim separant discurs de moda i contingut de pamflet, i front a estar farts d’unes coses i altres ara de sobte ja no saps qui diu la veritat. Però l’escepticisme exagerat és covardia, és no triar, i ja se sap que passa amb els ambigus. És un canvi molt més complex del que sembla, però jo veig més coses positives que de negatives, tot i que la contradicció m’aborda constantment. Jo admire Durruti, Joan Fuster, Karl Marx, Frederica Montseny i Errico Malatesta, i em cague en els que reneguen d’ells. Però també em cague en els que sols saben repetir com a lloros les seues paraules, sense adaptar la lògica que emana d’elles al nou context sociopolític que vivim. Ja m’he posat serio. M’agrada molt Alberto Garzón, de manera un poc més dubtosa Pablo Iglesias, però els que més m’agraden són els meus companys de lluites de carrer, els que es posen davant d’un tren en una vaga general, es nuguen humanament per evitar un desnonament o les que fan una performance exigint una igualtat real entre dones i homes. Això no es pot perdre mai, perquè si això passa serà com viure morts, com insultar els nostres avantpassats. Des de casa no es transforma la societat. Pensament crític sempre, però acció i a superar les contradiccions amb el temps.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s